Foto: Quim Pascual
Després de ja molts anys d’intensa transformació de la societat en què la digitalització ha donat bons fruits en moltes i diverses àrees, en la de l’educació queden encara molts dubtes i incògnites per resoldre i, el pitjor, un debat tecnològic incessant i enlluernador.
Els arbres
Fa pocs mesos va irrompre en l’actualitat la notícia que Suècia havia interromput la seva política de digitalització de les aules. Dit d’una altra manera, que després de ser repudiats, el llibre de text i el paper es reintroduïen a les modernes aules sueques i recuperaven espais cedits els darrers anys a portàtils, tauletes i mòbils. La presumpta plantada sueca va ser llegida per molts com la confirmació d’un fracàs evident i anunciat: que els beneficis de les pantalles a les escoles no són tals, a la llum d’informes que senyalen, entre d’altres, una alarmant davallada en comprensió lectora, que és, a més, especialment accentuada a Catalunya.
Els detractors de les noves tecnologies a l’escola esperaven amb impaciència una notícia com aquesta per sucar-hi pa. No és nou que una part important del col·lectiu de docents de bon principi s’ha mirat amb recel i ha posat en dubte els beneficis de la digitalització de l’escola, malgrat que, amb convicció o sense, hagi format part activa de la força col·lectiva que treballa per incorporar-la-hi. Són públics i notoris els inconvenients, els conflictes i les ferides que acompanyen l’ús de la tecnologia digital a l’escola, mentre que els beneficis són posats cada dia més en dubte. Molts d’aquests docents que ara alcen la veu han romàs en silenci durant molt de temps, perquè semblava que qüestionar la tecnologia a l’aula era oposar-se al progrés. A més, és una postura professionalment estigmatitzant, només a l’abast d’un dinosaure.
No obstant això, el sistema educatiu no és gens homogeni i genera espais diversos i diferents escenaris on ubicar-se professionalment. Dins aquest mateix sistema conviuen escoles ancorades en tecnologies tradicionals que miren amb desconfiança la tecnologia digital, amb escoles embardissades en una cursa tecnològica sense sentit. També, escoles que compleixen una quota, escoles eclipsades per la tecnologia, escoles que avancen passet a passet i amb èxit en la seva digitalització, escoles que s’han plantat en un mínim, escoles pragmàtiques… I escoles que no s’identifiquen amb cap d’aquestes classificacions o que s’identifiquen amb més d’una. Hi ha tots els matisos possibles i la classificació és oberta i viva. Sigui com sigui, probablement l’èxit no recaigui en l’ús d’una tecnologia o d’una altra, sinó en el seu ús coherent, en concordança amb el projecte educatiu de cada centre, i on cada situació educativa hagi estat objecte de reflexió metodològica. És només després d’una necessària reflexió metodològica que la tecnologia (del tipus que sigui) pot irrompre de forma precisa i fonamentada.
Però en la definició d’un projecte tecnològic i/o metodològic hi intervenen altres factors, com les condicions socioeconòmiques de les famílies, les possibilitats econòmiques de l’escola per adquirir tecnologia, cara d’adquirir i de mantenir (públiques, concertades i privades tenen diferents possibilitats, fins i tot dins de la mateixa modalitat), i la capacitat dels professionals per evolucionar i adaptar-se a un canvi social que és constant i que no sembla que hagi de parar. No és, per tant, una simple voluntat, és molt més complex.
Així doncs, els dubtes, els recels i la desorientació han acompanyat l’escola en matèria de digitalització i, en general, també d’innovació.
Llavors, ¿és possible constatar que, avui, poc o molt, les noves tecnologies digitals han propiciat un evolució positiva de l’ensenyament i de l’aprenentatge, significativament diferent del de fa 2, 3 o 4 decennis? ¿O hem de fer cas de les veus reticents i dels darrers informes que afirmen que no hi ha cap evidència empírica que les pantalles hagin millorat l’aprenentatge?
La resposta a aquestes preguntes interpel·la directament el món adult i, com sempre, la resposta dependrà de l’experiència que cada un de nosaltres hagi tingut en relació a ordinadors, mòbils, tauletes i cònsoles i, sobretot, dels efectes (positius i negatius) que haguem pogut observar en els nostres fills, a casa i a l’escola.
És ben cert que els avantatges conviuen amb amenaces molt potents. Avui estan instal·lades noves i valuoses metodologies d’aprenentatge que fa només 20 anys no eren ni tan sols imaginables. Però, alhora, Internet ja no és aquell espai de neutralitat i prosperitat amb què es va presentar d’inici, on les desigualtats socials podien ser atenuades afavorint l’accés a la informació i al coneixement de forma senzilla i universal. Avui aquesta creença ha donat pas a l’evidència que Internet és un cruel espai d’inseguretat, on grans empreses depreden dades sense escrúpols i les amenaces són moltes, variades i profundes. La seguretat a la xarxa ha quedat, lamentablement, en mans únicament dels usuaris (i dels seus pares), ja que els mecanismes de control i seguretat s’han mostrat bastant ineficaços. Us imagineu un menor entrant en un prostíbul? Doncs a Internet és ben fàcil que passi!
La família és un bon espai on observar els efectes més devastadors d’una digitalització mal implantada. Ordinadors, tauletes i, sobretot, el primer mòbil, arriben sovint a mans dels infants sense una preparació prèvia (ni de l’infant ni de l’adult), sense conscienciació, sense regulació d’ús i sense el degut acompanyament. I, el pitjor, en un entorn adult molt més addicte del que és capaç de percebre.
Que no serveixi d’excusa, però els pares, la majoria dels quals som encara immigrants digitals, hem tingut una doble feina que no sempre hem sabut compaginar: aprendre nosaltres a utilitzar una tecnologia (tan accessible com plena de riscos) alhora que hem hagut d’ensenyar a utilitzar-la als nostres fills. Ningú ens hi ha format i així ens hem convertit en simples portadors i transmissors d’inèrcies, en un escenari molt advers en què la indústria tecnològica aconsegueix massa fàcilment el seu propòsit d’absorbir tot el nostre temps i atenció.
El resultat som nosaltres: uns usuaris als quals ens costa molt posar límits en l’ús i que caiem espontàniament en l’excés, la irracionalitat i l’absurd. Naveguem de forma similar a com masteguem un xiclet, qui sap si enverinat. I, en aquest context, els infants i els joves són especialment vulnerables.
El bosc
És molt urgent que s’abandoni el debat tecnològic i s’avanci en el debat educatiu i curricular. La veritable necessitat de l’escola, de la família i de la societat és l’educació en comunicació o educació mediàtica, que va més enllà de mòbils, tauletes, aules virtuals, algoritmes o controls parentals… Vol dir saber entendre i analitzar els continguts dels mitjans (textuals, gràfics i audiovisuals), vol dir ser capaços de crear-ne també, vol dir adquirir una posició segura, autònoma, responsable, conscient, raonada i ètica en relació a tots els fluxos informatius i comunicatius que hom es pugui trobar. I vol dir, sobretot, cultivar el pensament crític.
A les aules hi falta una comprensió lectora global dels mitjans. L’escola ensenya a llegir textos però no a llegir imatges i aquesta és una nova forma d’analfabetisme, l’analfabetisme mediàtic. Cal entendre que avui és tan important la comprensió mediàtica com ho van ser la lectura i l’escriptura fins a la fi del segle XX. Són capaços els nostres fills de descodificar els missatges audiovisuals que les plataformes de continguts o les xarxes socials aboquen en els seus dispositius? Coneixen fins a quin punt els mecanismes de la publicitat afecten el seu model mental i la construcció de la realitat? O saben quin grup empresarial o polític hi ha darrere de cada informació?
La feblesa de l’educació mediàtica rau avui en el fet que no ha penetrat estructuralment en el sistema educatiu, malgrat que generalment sí que se’n reconeix la necessitat. Però en un sistema immobilista i resistencialista que no canvia o que canvia massa a poc a poc, l’educació mediàtica (mal anomenada educació digital) no ha aconseguit penetrar més que per escletxes molt primes. Per assegurar-ne el coneixement, és avui imprescindible una actualització de les competències del professorat, una actitud general d’obertura al canvi i, sobretot, que es converteixi en un contingut principal, és a dir, en una assignatura. Almenys, mentre les assignatures existeixin.
Aquesta és la veritable necessitat dels nostres fills, no tant si treballen amb mòbil, tauleta, ordinador, bolígraf, quaderns o pergamins. Cada escola hauria de saber moure’s pel catàleg de tecnologies educatives i trobar la més adequada per a cada circumstància i finalitat. Si això passés, potser podríem afrontar per fi la necessària acció educativa que ha de servir per capacitar per fi els nostres fills per viure de forma plena i saludable en aquesta societat del coneixement.
